Social Media... Neverending "Storify

Amb aquesta entrada tenc com a objectiu la reflexió sobre les Social Media. Ho emfronto com una espècie de "Dia de la Marmota", ( Groundhog Day, 1993)...

I és que jo, a finals de l'assignatura de Processos del curs 2015/2016, ja vaig fer aquesta entrada

Així i tot, me n'adono que en aquell moment em vaig limitar a reflexionar sobre algunes Socal Media que jo utilitzo i que aquesta pot ser una oportunitat de posar l'accent en un aspecte de la meva relació amb les Social Media, que ve a complementar aquella exposició que vaig fer ara ja fa un any:

Quan conec una nova eina... Sempre em poso nerviosa.

M'ha passat amb Storify. Escolto a na Gemma parlar d'artefacte d'Storify i el cor em comença a bategar. A més, aquesta eina serveix per a contar històries amb les produccions pròpies d'altres eines, produccions que, al meu cas són ben limitades. "I com m'ho faré?", penso. -"Ains, em faré un embull. No sabré aprofitar totes les opcions que em dona... Tornaré a fer una proposta senzilla basada en unes habilitats tècniques limitades..." 

Aquest neguit sempre m'acompanya fins que la toco. Fins que començo a jugar. A provar coses... és cert que em sento còmoda als escenaris que controlo, però passo gust d'aprendre a controlar-ne de nous. Òbviament el meu producte, en efecte, és senzill.

I penso per un moment en la rúbrica on "triem la nota que volem treure" i m'aturo a les dues opcions: fa la tasca/la fa amb qualitat. Voldria treure un 10... però crec que no serà així! Però per a jo, en aquests moments de maduresa, la nota que em posi un professor no és lo més important. La meva autoavaluació, (subjectiva, d'evolució, de satisfacció per assoliment de coneixements nous per a jo), és més que suficient. Més que notable.

I aquí és on radica el vertader aprenentatge... En superar, primer les pròpies barreres. I avançar. A diferents velocitats... Però anant tira-tira. Jo ho veig amb el meu fill, un petit investigador de 3 anys que m'ensenya tots els dies un munt de coses. No el vaig incloure al meu PLE i realment podria haver estat al centre, present per tot. La seva forma d'aproximar-se a tot sense por, el seu accent anglès perfecte quan diu "purpple" em fa pensar que això és lo que importa. És una qüestió d'actitud.

Ara us deixo amb una història... Petita. Curta. Que possiblement no canviarà el món.  

THE NEVERENDING STORIFY