Per una educació més oberta

This is the end… o no?

Hem arribat fins aquest punt del curs que totes desitjàvem assolir: el final de les classes!

Al principi no estava mica clar si hi arribaríem: hem hagut de formar un grup improvisat amb tres membres que compaginen feina i estudis (i en un cas, també família), i el màster no encaixa molt bé aquesta diversitat, tot s’ha de dir. Però hem superat els entrebancs, ens hem avingut bé, hem pogut avançar a poc a poc en les nostres tasques, i finalment ho hem aconseguit. N'estem molt satisfetes, i tanquem la nostra feina a l’assignatura elaborant una entrada que, ara sí, serà conjunta. :-)

Resulta evident que el final de les classes no significa el final del nostre aprenentatge. Així mateix, volem que altres persones es nodreixin del que hem anat treballant al llarg d’aquest curs, i que potser eixamplin la seua visió de les TIC i l’educació amb la nostra petita aportació. Per aquest motiu, hem posat una llicència al nostre blog que ens permet introduir el concepte sobre el qual versa aquesta darrera entrada: la filosofia Open.

Ja tenim llicència!!!

Una publicación compartida de ConcepcionOrca (@concepcionorca) el 21 de Feb de 2017 a la(s) 5:19 PST

Hem triat l’opció més oberta que existeix (només reconèixer l’autoria), per la voluntat que tenim de compartir el coneixement que hem generat, simplement per això: perquè arribi al màxim de persones. Possiblement no canviarà el món, i potser servirà perquè alguna persona hi vegi mancances, però si serveix per a alguna cosa bona… Ja ens va bé.

El concepte Open tracta precisament d’això, de la democratització del coneixement. La xarxa permet un nivell de llibertat i multidireccionalitat que abans no era possible. Si salvam la dificultat real de que tothom pugui accedir als recursos tècnics necessaris, podem dir que es genera un nou escenari on tots som públic, actors, escenògrafs i crítics. El potencial creador, generador d’aquesta eina és, simplement, aclaparador. Aquí us presentam un vídeo que hem trobat sobre educació oberta.

 
Imatge: Open ©opensource.com via Flickr CC BY-SA

Hem d’apuntar que la classe on vam tractar els processos OER (Open Educational Resources) no va ser una més. La UNESCO (2012) recomana l’ús de l’educació oberta en la mesura de les nostres possibilitats i competències. Per aquest motiu, ha estat a partir d’aquesta classe quan hem començat a impregnar-nos una mica del tema i a descobrir la vasta quantitat de recursos que ofereix la xarxa.               

És una qüestió que interessa al professorat, parlant en trets generals, perquè implica uns recursos a nivell macrosocial, és a dir que surt més enllà de l’aula o de l’entorn del centre, i és una primera passa per erradicar els llibres de text, els millors amics del docent acomodat, els arxienemics del nostre alumnat. Ens atenem a aquesta comparativa per afirmar que sí, que l’educació digital pot ser (no sempre acaba essent així) més accessible per a tothom també a nivell econòmic. I és que ara, afegim nosaltres, tenim el deure ètic de proporcionar, en la mesura del possible, les eines i els recursos per a la difusió del coneixement. 

Finalment, volem compartir amb vosaltres el darrer artefacte que hem creat. Aquest cop ha estat a nivell grup classe, amb l'aportació de tots els alumnes del Màster en Formació del Professorat de la UIB d'Eivissa. Perquè ensenyar és compartir.

Social Media

Com he vist l'entrada de na Conxi, m'ha fet pensar en el sentiment que m'inspira aquesta activitat. És més bé els primers 30 segons del següent vídeo: 

A la darrera activitat vam elaborar el nostre PLE que, com comento a l'Storify, he de dir que em va venir totalment de nou l'ús aplicat de les xarxes socials al màster. Al meu PLE destaquen, sobretot, les eines de Whatsapp, GoogleDrive i Gmail, ja que són les que utilitzo a diari, ja sigui per treballar de manera individual, ja sigui per treballar en línia amb altres persones. Per tant, també formen una part indispensable per al meu aprenentatge autorregulat. No és així amb les eines de Twitter, Instagram i Blogger. He de dir que vaig ser assidua a aquestes últimes ja fa uns anys, així com a Facebook. 

Dels 18 als 21 anys o així acostumava a publicar a aquestes plataformes Web 2.0. Les utilitzava especialment amb els meus companys de carrera i amb les meves amistats més properes. Teníem un projecte: el nostre pis era un punt de trobada d'artistes plàstics, músics, periodistes, filòlegs, etc. O al menys aquest era el nostre propòsit, i publicàvem les nostres trobades, representacions i exposicions a Blogger i a Facebook. Tot això ho explico per contar el meu punt de vista sobre les xarxes socials. Després d'uns anys amb aquestes publicacions ja no ens sentíem representades pels seus continguts, i jo, personalment, vaig sentir que el que feia ja no era part d'aquest "projecte", i que per tant era millor borrar-ne el rastre, així que ho vam eliminar quasi tot. Des de llavors que no publico el que faig, a no ser que es tracti d'algun event, puntualment. 

Personalment, penso que cada un ha de ser lliure de publicar el que vulgui, dins d'uns valors ètics i morals. Per aquest motiu, ara mateix no sento que aquestes eines em siguin útils en aquest moment. En canvi, a l'aula de Secundària, a partir de 3er d'ESO, poden ser una eina útil per comunicar-se amb els alumnes fora de classe, ja que una de les competències que ha de tenir un bon professor és la de l'accessibilitat i la comunicació amb els alumnes. La majoria dels alumnes que tindré a l'IES ténen menys de 13 anys, amb el qual podré fer ús de les xarxes socials amb grups petits, dins l'assignatura. Com a opinió personal de les eines que ens presenta l'assignatura, he d'apuntar que Blogger m'ha decepcionat bastant, ja que dóna problemes de format, i no s'actualitza sovint. Existeixen altres eines que m'agraden més, no sé si per les possibilitats en quant al disseny o perquè crec que les pàgines dels professors també poden i haurien de tenir un disseny actualitzat i professional.

El que veig més factible és el de l'aprenentatge autorregulat. En el meu període de pràctiques en observació vaig tenir l'oportunitat d'assistir a sessions de l'assignatura de projectes: una presentació final, una sessió inicial i dues hores de classe. Era el primer curs que s'aplicava l'assignatura, així que els professors que ho duien estaven molt implicats en la seva tasca com a professors-guia. Entre el que hem après al màster sobre l'aprenentatge autorregulat i el que he pogut veure a projectes se m'ha obert una porta a la curiositat, i pens que els projectes són imprescindibles a l'Educació Secundària, així com ho és la implicació de l'alumnat a cada una de les tasques que elabora, i el treball en equip on cada membre té assignat un rol diferent. Això, juntament a la investigació en xarxa, sigui o no pel mitjà de les xarxes socials, els portarà a l'aprofitament de la intel·ligència col·lectiva(Area i Pessoa, 2012).

Prensky (2001) parlava de Nadius Digitals com si l'haver nascut en una època ens donés unes capacitats que d'altra manera no tendríem. Tot i haver iniciat una primera aproximació mal encaminada al món de l'era digital, sóc de l'opinió de que com a professors el que hem de fer és educar en aquestes eines. És possible que els més joves siguin els que més les utilitzen, però així com un pot aprendre a parlar un llenguatge (informàtic) de manera intuïtiva, necessitarà d'uns coneixements de la normativa d'aquest llenguatge per a la seva comprensió i "bon ús", i aquí és on els professors juguem un paper força important. 
Com a docents hem d'educar en la consumició dels productes basats en la gestió d'informació, formar-nos constantment per a desenvolupar les competències necessàries per a la comunicació, per a comunicar-nos d'una manera empàtica i cooperativa amb tots els integrants de la comunitat educativa. És molt important no deixar de banda la consciència tant del que ha de ser públic com privat, així com educar en drets i modes d'actuació a la xarxa als nostres alumnes.

Xarxes socials i PLE

El meu PLE ha hagut d’evolucionar d’un dia per l’altre, d’això no hi ha cap dubte.

Si en el meu diagrama no vaig incloure Twitter, Blogger ni Storify perquè no els feia servir encara, ara els inclouria perquè he hagut d’adoptar aquestes eines en l’assignatura que estam cursant. En el meu PLE situaria Twitter a la part d’accés a informació i compartir informació, mentre que Blogger té un component més creatiu i entraria al globus de creació d’informació. De moment, no faig servir Instagram perquè no ho he trobat necessari. En realitat, cap d’aquestes eines em sembla imprescindible per al meu aprenentatge, tot i que això no vol dir que no siguin útils. Twitter permet abastar moltes coses noves en un moment, encara que em sembla limitat pel que fa a la profunditat dels coneixements que s’hi comparteixen. També hi percep massa “soroll” visual que dificulta la comunicació efectiva.

Pel que fa al meu aprenentatge autorregulat, Twitter entraria en la fase d’execució i un poc en la de reflexió. Blogger em permet planificar, executar i reflexionar d’una manera més ampla.

Naturalment, totes aquestes eines permeten posar en pràctica bons usos en l’Educació Secundària. Debats, cerques d’informació, compartir informació amb altres… treball cooperatiu, en definitiva, que es pot implementar en qualsevol assignatura. Per tant, és possible que adopti aquestes eines en la meua futura docència, sempre que l’alumnat ja hi estigui familiaritzat i això no li suposi un endarreriment ni una inversió de temps excessiva. En aquest sentit, estic d’acord amb les condicions d’ús de TIC que planteja el professor Barry Pennock (“European convergence and the role of ICT in English Studies at the Universitat de València: Lessons learned and prospects for the future”, 2009), i en particular amb l’anomenada “‘effort condition”: “we should not get involved in ICT activities when it might result in excessive work for students and/or teachers when compared to traditional methods”.

Per acabar, tant Twitter, com Blogger o Instagram problablement tenen un paper més o menys important en l’aprenentatge autorregulat dels adolescents que fan servir aquestes eines habitualment. Tanmateix, crec que caldria fer més estudis per determinar el seu abast real en el procés d’aprenentatge.

Aquí teniu una mostra del que he anat fent aquestes dues setmanes en Twitter: una història inacabable d'ensenyament i (sobretot) d'aprenentatge interactiu...

Social Media... Neverending "Storify

Amb aquesta entrada tenc com a objectiu la reflexió sobre les Social Media. Ho emfronto com una espècie de "Dia de la Marmota", ( Groundhog Day, 1993)...

I és que jo, a finals de l'assignatura de Processos del curs 2015/2016, ja vaig fer aquesta entrada

Així i tot, me n'adono que en aquell moment em vaig limitar a reflexionar sobre algunes Socal Media que jo utilitzo i que aquesta pot ser una oportunitat de posar l'accent en un aspecte de la meva relació amb les Social Media, que ve a complementar aquella exposició que vaig fer ara ja fa un any:

Quan conec una nova eina... Sempre em poso nerviosa.

M'ha passat amb Storify. Escolto a na Gemma parlar d'artefacte d'Storify i el cor em comença a bategar. A més, aquesta eina serveix per a contar històries amb les produccions pròpies d'altres eines, produccions que, al meu cas són ben limitades. "I com m'ho faré?", penso. -"Ains, em faré un embull. No sabré aprofitar totes les opcions que em dona... Tornaré a fer una proposta senzilla basada en unes habilitats tècniques limitades..." 

Aquest neguit sempre m'acompanya fins que la toco. Fins que començo a jugar. A provar coses... és cert que em sento còmoda als escenaris que controlo, però passo gust d'aprendre a controlar-ne de nous. Òbviament el meu producte, en efecte, és senzill.

I penso per un moment en la rúbrica on "triem la nota que volem treure" i m'aturo a les dues opcions: fa la tasca/la fa amb qualitat. Voldria treure un 10... però crec que no serà així! Però per a jo, en aquests moments de maduresa, la nota que em posi un professor no és lo més important. La meva autoavaluació, (subjectiva, d'evolució, de satisfacció per assoliment de coneixements nous per a jo), és més que suficient. Més que notable.

I aquí és on radica el vertader aprenentatge... En superar, primer les pròpies barreres. I avançar. A diferents velocitats... Però anant tira-tira. Jo ho veig amb el meu fill, un petit investigador de 3 anys que m'ensenya tots els dies un munt de coses. No el vaig incloure al meu PLE i realment podria haver estat al centre, present per tot. La seva forma d'aproximar-se a tot sense por, el seu accent anglès perfecte quan diu "purpple" em fa pensar que això és lo que importa. És una qüestió d'actitud.

Ara us deixo amb una història... Petita. Curta. Que possiblement no canviarà el món.  

THE NEVERENDING STORIFY